Sobre la poesia, per a que serveix, perquè és necessària:
Molta gent diu que no li agrada la poesia. Jo les pregunte si els agrada el cantant Serrat. La majoria em diuen que sí, aleshores les dic que el que canta Serrat és poesia pura en moltes ocasions en moltes de les seues cançons. Molts cantants, com Lluis Llac, Raimon, Aute, etc…, tiren dels poetes per a musicar-lo (Salvador Espriu, Machado, etc…) i construir cançons quan ja esgoten la seua veta personal de lletres. La poesia i la música estan molt interrelacionades. Jo vaig començar a escriure poesies, després vaig buscar actors i bons recitadors, per a que les recitaren i músics per a que les acompanyaren, i vaig fer varies obres que es titulaven Travel Heart, viatges del cor. El pas següent natural va ser escriure lletres de cançons per a que les musicaren i cantaren. A més de que varies poesies tenien un ritme intern que era susceptible de convertir en música.
Per tant, si vull demostrar ací per a que serveix la poesia, la primera cosa a dir és que serveix per a fer bones lletres de cançons.
Una altra de les seues utilitats és la seua funció de portar Consol a la gent afectada per alguna desgracia personal. Done fe de que he escrit poesies en casos de pèrdua d’algun amic/amiga o d’algun familiar, i que els ha servit de consol. Una amiga, la qual va perdre a son pare per suïcidi, i al que vaig dedicar un poema, portava la meua poesia en la seua cartera i la llegia quan es sentia mal i li feia bé. He escrit poesia en cas de faltar alguna companya de treball, algun familiar en Argentina, algun amic, etc… I és sabut per tots el tòpic de producció de consol en cas de perdre un amor, en els casos de desamor, on hi ha una fase de dol, quan es perd l´amor d’una persona volguda.
També, serveix per a exercitar l’ironia si escrius sobre un esdeveniment social, una situació política o una persona que no t’agrada. Son famosos alguns versos de Quevedo en aquest sentit. Jo tinc una poesia sobre polítics coneguts, sobre un Regidor d’un poble costaner, sobre el País Valencià, o sobre els catalans.
A alguns li serveix per a guanyar diners en premis literaris o per vendes de llibres. Ací entra ja el marketing i la societat de consum, que consumeix de tot. I és on apareixen les relacions dels autors amb els responsables de la industria dels llibres, on, a vegades, es ven més la imatge social exterior dels poetes, que les mateixes poesies, com per exemple amb Neruda i Rafael Alberti. Lluisa García, que va gestionar tota l’obra pictòrica d’Alberti, em va contar que quan el va conèixer, semblava un estrella de Rock. Casos en que es paguen els bolos, actuacions, dels poetes com si de concerts de música es tractés. El nostre benvolgut Vicent Andrés Estellés vivia de la poesia i de les recitacions, com ara ho fan poetes com Benjamin Prado i altres de l’òrbita de l’Institut Cervantes.
Hi ha molt de poeta, que simplement investiga sobre el llenguatge, sobre les diferents formes de dir les coses. Son poetes que tiren molt de mà del diccionari. A mi no m’agraden massa, perquè obliga al lector a tindre a prop un diccionari. La qual cosa és incòmoda. Depèn del gust personal de cadascú. Però son els preferits pels crítics literaris. Sobre mi no ha escrit cap d’ells, però estic segur que si ho feren dirien que soc massa fàcil.
I també està la poesia que no serveix per a res útil, l’art per l’art, que tracta de trobar la màgia de les paraules posades dins d’una frase o un context, i que crea una sensació agradable al lector, al que transmiteix eixa màgia; un cert benestar, al llegir-les, o un incentiu per a reflexionar i pensar. O matèria per a dormir prompte i descansat.
El que no serveix la poesia- ho puc assegurar per experiència- és per a lligar, sinó tot el contrari. És l’excusa perfecta per a que no te fassen ni cas. Serà pesat! Diuen, o et dulcifica massa la teua imatge social.
I si parlem dels temes que pot tractar la poesia, ací cap de tot. Com deia el meu amic Joaquim Rico, la poesia és una Gabia on cap de tot el que vulgues clavar.
En una fulla de paper, en poquetes paraules, d’una forma sintètica i clara pots contar la història, els sentiments, les sensacions, que vulgues i pugues.
En un primer moment, el poeta transmiteix els seus sentiments davant la seua experiència vital: els seus amors, els desamors, les simpaties, els estats d’ànim, etc…, però, després, quan vas maurant i segueixes escrivint, ja intentes inventar-te el que escrius, contes històries que no necessàriament tenen que veure amb tu personalment i entres en una fase més creativa, més d’eixir de tu mateixa i abraçar el món exterior, encara que el passes pel teu filtre. I arreplegues històries que te conten, o detalls de la realitat que t’han cridat l’atenció, i sobretot, t’ensenyes a sorprendre’t de les coses quotidianes que veus tots els dies, en ta casa i en el carrer. Dels detalls. Eixa capacitat de sorpresa és la que hi ha que desenrotllar i saber transmetre-la, en la poesia i en la vida de cadascú. Forma part de l’art de viure.
En aquest llibre que presente, hi ha més d’invenció, que d’experiència personal, encara que hi ha de tot: la sensació del temps, que passa massa apresa, i la filosofia de l´ Ara i Ací, la historia d’una dona estranyada de no tindre cap problema, relats d’amor i sexe, homenatge a dos amic desaparegut, sobre el cap d’any, sobre les dones en general al llarg de la història, els focs de l’Olla, algun poema surrealista sense cap significat concret, experimental, poemes curts , alguna prosa poètica, somnis i reflexions. Estan ordenats per temes diversos, i diferents, però tenen un certa unitat en el seu conjunt. Com diu el títol: Total , per a què?.
Un títol que pregunta, més que afirmar, sobre l’escepticisme generalitzat, si val la pena seguir creant i vivint l’instant o tirem la tovallola. Jo crec que val la pena seguir escrivint i editant llibres com aquest. On l’art de l’enquadernació de l’artista Josep Lanuza, paisà d’Altea, destaca per damunt de tot. El seu impacte físic és impressionant.
Espere que els agrade.
Rafa Llorca (Rifi)
Factoria Rifi 