El període del qual tracta aquest llibre és el de la meua adolescència en Altea, al costat de Benidorm. Allà anaven un fum de joves del meu poble i d’altres de la comarca i de més juny, a la nit, a les discoteques i a menjar hamburgueses. Hi sentíem les darrers novetats de la música
anglosaxona, que els disjockeys anaven a comprar a Anglaterra i inclòs al mateix EEUU. Eren els únics llocs de tota Espanya que tancaven a les 2 h. de la nit i on es podia intentar lligar amb estrangeres de països amb més costums lliberals i sexuals que al nostre territori. A voltes, lligaves i no sabies que fer amb la xicona. No tenien lloc on anar i a totes no les agradava anar a la platja.
Per altra banda, ens faltava molta educació sexual (eixa que tant critica ara la dreta), que ens haguera vingut molt bé, perquè ací també existeix la ignorància i fa mal. Segons la discoteca, predominaven d’una nacionalitat o d’altra: al Torrecho, al costat de l’Ajuntament, eren sueques, grans, roses i d’ulls blaus; a les altres, la majoria, anaven angleses, de workin class, i en molt poques et trobaves franceses, per a mi les més boniques i amb les que podies practicar el francès, que estudiava al bachiller.
En el Corral és on m’agradava més sentir la música, i vaig conèixer a Credence Clewater Revival; en el Madeiras, ballaven al ritme de James Brown, que també va actuar en directe en Benidorm, com Aretha Franklin, Slade, Gary Glitter i altres artistes de primera línia. Aquests en el platillo volant que li deien Cap 3000. En Penélope vaig arribar a veure a la dona que va servir de model al seu logo. I en el 007, em colava perquè no tenia l’edat reglamentaria, però feien la vista grossa.
En el Dolmen club, treballava un de Cartagena i hi anava a saludar-lo. Vaig acudir als Festivals de Benidorm, tot un aconteciment amb massiva assistència de públic, sobretot a les Gales, on actuava sempre un artista famós: vaig veure a Joe Cocker, i Raphael, que jo recorde.
Al dia següent de que va guanyar el festival, Julio Iglesias, em vaig fer una fotografia amb ell en la platja, perquè hi anava amb mon oncle que era directiu de l’Espanyol i estaven també el mític porter de Futbol, Ricardo Zamora i el tècnic de l’Espanyol , Osterreitcher, que tenia prop uns apartaments. Els periodistes volien ajuntar a Julio que havia estat porter del Madrid (el qual a causa d’una lesió va descobrir la seua vena artística) amb el porter heroi del Espanya- Russia.
Tots aquests records els he rememorat per la lectura d’aquest llibre. Imagine que tots els del meu poble, i d’altres latituds, que també freqüentaven Benidorm en eixa època, tindran els seus propis
records que tornaran a reviure i gaudiran de la experiència, com jo ho he fet. L’autor, Pedro Delgado, el meu alter-ego, músic i musiquero, escriptor, conductor de programes de ràdio, historiador, i baterista de diversos grups, ha escrit un llibre redó. Encara que té moltíssima
informació i dades, ha aconseguit fer-lo divertit i molt entretingut. Ens desvetlla qui estava darrere d’eixos negocis d’oci nocturnes, les actuacions musicals, els grups de l’univers underground, els
personatges d’aquell Benidorm, i els detalls de cada any de cada Festival Musical. També, el paper de les colònies anglesa i francesa (els pied noirs), i el més conegut, el de l’alcalde Pedro Zaragoza, facilitador i creador del fenomen Benidorm. Vull destacar l’acolliment massiu del llibre en la seua presentació, on no cabia ja més gent, i l’actitud del poble de Benidorm davant de la música moderna i dels seus músics. Ja en època més moderna, no ha deixat d’oferir una sèrie de concerts de primera qualitat, com han estat les actuacions, no fa massa, dels Rolling Stones, Buena Vista Social Club, Pretenders, i un llarg etc…Pel contrari, en alguns pobles del País Valencià els costa molt acceptar la música moderna. Esperem que això vaja millorant i que llibres com aquest ajuden a la causa.
Rafa Llorca (Rifi).
Atea, 19 d’Abril.
Factoria Rifi 